Tots tenim un passat. El Nuc també. Abans es feia dir “Hesperus”, que és el nom que rep venus quan surt al capvespre. Tret de la lluna, l’objecte més brillant del cel nocturn. A l’apartat del cel d’aquest bloc us en parlem. Doncs vet a qui que Hesperus tenia la base al port de Portorosa, a Sicília, no massa lluny de l’estret de Messina i just davant de les Eòlies, que eren el seu destí favorit.
L’arxipèlag de les Eòlies està format per set illes d’origen volcànic. De fet, n’hi ha dos d’actius. Un a l’illa de Vulcano, la més propera, a unes 15 MN de Portorosa. L’altra és el famós Stromboli, que dona nom a un tipus de volcà. La primera vegada que vaig navegar amb el Nuc, llavors Hesperus, era un dia clar, i es podia veure per proa la fumerola del volcà Stromboli, i per popa, sortint per darrere les muntanyes, el pic i la fumerola de l’Etna. Les altres illes són: Lipari, Filicudi, Alicudi, Panarea i Salina. L’arxipèlag està declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco des del 2000. Gràcies al seu origen volcànic, les illes són molt riques en obsidiana, un mineral molt cobejat a l’antiguitat, fins al punt que Lipari va esdevenir un dels punts més poblats de la Mediterrània. Els grecs van colonitzar les illes al voltant del 580 aC i les varen anomenar Eòlies, en honor d’Èol, rei dels vents. L’Odissea d’Homer explica que Ulisses va fer cap a les Eòlies després de la guerra de Troia. Aquí Èol el va acollir i l’hi va donar un odre de cuir a l’interior del qual va tancar tots els vents contraris a la navegació.
Les Eòlies són pura essència mediterrània i un destí molt valorat pels navegants. El mar tirrè sol ser bastant tranquil en general a l’època estival. Una altra cosa són els fondejos. Escassos a totes les illes, i concorreguts en temporada alta. Són difícils perquè aquestes illes són literalment cons volcànics que emergeixen des de les profunditats, i això fa que a pocs metres de la costa ja tinguem sondes impossibles per deixar caure l’àncora. Difícil, però no impossible. Acabareu trobant el vostre raconet i segur que haurà valgut la pena.
Totes les illes són diferents i cadascuna té el seu encant especial. Fem un breu repàs:
Lipari és la capital de les eòlies. La més poblada i també la més turística. Dominada pel Castell, la vida s’arremolina al voltant del port de Marina Costa. Restaurants, botiguetes i bastant ambientillo.
Vulcano és la més propera a Sicília, i és famosa pel seu volcà actiu. Aquí habita Vulcano, Déu del foc. El volcà no és molt alt, i s’hi pot pujar fent un petit trekking. També podeu prendre banys de fang “fangui di Vulcano”, de suposades grans propietats.
L’illa de Salina és la més verda i fèrtil de l’arxipèlag i la segona tant per població com per extensió. Habitada des de l’edat de bronze, aquí es cultiva la famosa “malvasia de les Lipari”, un excel·lent vi dolç. També són molt apreciades les seves tàperes, que s’exporten a tot el món.
Filicudi i Aliucudi són les illes més apartades i les menys turístiques. A Alicudi, potser la més salvatge, fa vint anys que hi va arribar l’electricitat i per l’illa se circula amb burro. A Filicudi es troba la Canna, un escull espectacular de 85 metres, el més alt de les Eòlies. Si busqueu un racó tranquil i unes vacances detox, apunteu-vos aquestes dues illes.
Panarea en realitat forma com un petit arxipèlag. És la més petita i la més antiga de les Eòlies. És una illa preciosa i tranquil·la, però es veu que les celebrities l’han descobert i moltes s’amaguen aquí a l’estiu. Iots de luxe i preus desorbitats en plena temporada.
La que ens falta és Stromboli. Per aquí varen tornar a la superfície els expedicionaris del “Viatge al centre de la terra”, la famosa novel·la de Julio Verne. És el volcà més actiu d’Europa. Un con quasi perfecte que puja de les profunditats del mar i s’enfila quasi fins als 1000 m. Porta mil·lennis escopint lava i cendres. Aquí també es pot fer un trekking per pujar al cim, però només amb guia i unes condicions molt especials. És millor mirar l’espectacle des del mar. Còmodament des del veler se senten les explosions que es repeteixen cada 20 minuts aproximadament i, sobretot a la nit, es pot veure com rocs de lava incandescent baixen pel pendent anomenat “Sciara del fuoco”. Tot plegat espectacular
